Luz De Estrellas Muertas

La lletra passa dins d'eixa imatge, no davant d'ella: dues persones flotant sense pes, sense terra ni cel, en un lloc on el temps es trenca en tocar-se. Tot el vocabulari és d'espai —llum, senyals, expansió— però el que conta és molt de terra: el moment en què algú et travessa i el d'abans deixa d'importar.

El títol pot sonar fosc i la cançó és justament el contrari. Les estrelles mortes estan ahí pel que ensenyen del temps: la seua llum continua arribant molt després, i som nosaltres els qui decidim què fer amb ella. En la cançó eixa idea es torna quasi una promesa: encara que algun dia tot s'apague, alguna cosa d'açò continuarà viatjant. Per això el meu vers preferit parla d'ecos que es neguen a apagar-se — no és tristesa, és insistència.

Hi ha un detall en la veu que vaig voler conservar: dins de la presa final continua vivint la veu de la primera maqueta, la de quan la idea encara era d'aquella nit — més greu, més espontània — al costat de la versió més treballada de després. M'agradava que la mateixa cançó fera el que conta: guardar una llum antiga dins de l'actual. I el conjunt sona a això: eteri, tranquil, amb la veu a prop i aire al voltant, com una platja de matinada quan ja se n'ha anat tot el soroll.