Luz De Estrellas Muertas

Esta cançó té data i lloc de naixement: una nit de Sant Joan, quan la platja ja s'havia quedat tranquil·la. Gitat a l'arena, mirant un cel net, li vaig contar a una amiga una cosa que sempre m'ha impressionat: algunes de les estrelles que estàvem veient ja no existixen, i tot i així la seua llum continua arribant. No estava component res; era només una conversa en calma. Però la idea es va quedar.

El que vaig fer amb eixa imatge va del temps i de la manera de mirar: quasi tot el que veiem, de les estrelles, de les persones, de nosaltres mateixos, és llum que va eixir fa temps i arriba tard. Versions antigues que continuen brillant com si foren el present, i la pregunta de què fem amb eixa llum. La cançó s'ho emporta al terreny de l'amor: dues persones flotant fora del temps, on el que eren abans deixa d'importar, i una idea final que m'agrada molt: que si algun dia tot s'apaga, quede de nosaltres el que queda d'eixes estrelles, una senyal que continua viatjant.

El so té més moviment que calma. Li vaig ficar una percussió amb més ritme i sons electrònics que no deixen que la cançó es quede parada, i ara mateix estic provant una mescla més processada, amb més efectes, cuidant que no es perda l'emoció de sempre. És un tema curt i directe: entra, diu el que ha de dir i se'n va. No es recrea, però es queda al cap.

La lletra passa dins d'eixa imatge, no davant d'ella: dues persones flotant sense pes, sense terra ni cel, en un lloc on el temps es trenca en tocar-se. Tot el vocabulari és d'espai: llum, senyals, expansió. Però el que conta és molt de terra: el moment en què algú et travessa i el d'abans deixa d'importar.

El títol pot sonar fosc i la cançó és justament el contrari. Les estrelles mortes estan ahí pel que ensenyen del temps: la seua llum continua arribant molt després, i som nosaltres els qui decidim què fer amb ella. En la cançó eixa idea es torna quasi una promesa: encara que algun dia tot s'apague, alguna cosa d'açò continuarà viatjant. Per això el meu vers preferit és el dels ecos que es neguen a apagar-se. Per a mi no és una frase trista, és més aviat tossuda.

Ahí dins conviuen dues coses: continue escrivint i cantant igual que sempre, però esta vegada li vaig ficar sons més electrònics i més treballats. No ho pense com un contrast, és només com m'està eixint ara. I esta part, la de provar sons nous sense deixar de sonar a mi, és la que més estic disfrutant d'esta cançó.