Luz De Estrellas Muertas

Esta cançó té data i lloc de naixement: una nit de Sant Joan, quan la platja ja s'havia quedat tranquil·la. Gitat en l'arena, mirant un cel net, li vaig contar a una amiga una cosa que sempre m'ha impressionat: algunes de les estreles que estàvem veient ja no existixen, i tot i això la seua llum continua arribant. No estava component res; era només una conversa en calma. Però la idea es va quedar.

El que vaig fer amb eixa imatge va del temps i de la manera de mirar: quasi tot el que veiem, de les estreles, de les persones, de nosaltres mateixos, és llum que va eixir fa temps i arriba tard. Versions antigues que continuen brillant com si foren el present, i la pregunta de què fem amb eixa llum. La cançó s'ho emporta al terreny de l'amor: dues persones flotant fora del temps, on el que eren abans deixa d'importar.

El títol pot sonar fosc i la cançó és just el contrari. Les estreles mortes estan ací pel que ensenyen del temps: la seua llum continua arribant molt després, i som nosaltres els que decidim què fer amb ella. En la cançó eixa idea es torna quasi una promesa: encara que algun dia tot s'apague, alguna cosa d'això continuarà viatjant. Per això el meu vers preferit és el dels ecos que es neguen a apagar-se. No és una frase trista, és més bé tossuda.

La lletra passa dins d'eixa imatge, no davant d'ella: dues persones flotant sense pes, sense terra ni cel, en un lloc on el temps es trenca en tocar-se. Tot el vocabulari és d'espai: llum, senyals, expansió. Però el que conta és molt de terra: el moment en què algú et travessa i el d'abans deixa d'importar. És un tema curt i directe: entra, diu el que ha de dir i se'n va.