Una Foto Y Un Beso

Quan Gemma em va passar esta lletra, el primer que vaig pensar va ser en com era d'actual: una història d'amor construïda sencera amb el que hui tenim a mà — una foto, un missatge, un bes enviat per una pantalla a les tantes de la nit. No la vaig voler refredar amb sintes; al revés, volia donar-li calor humà a una cosa que sol passar per un cable.

Per això la vaig recolzar en una guitarra espanyola. Em pareixia el contrast bonic: l'eina més antiga i càlida que conec posada al servici de la manera més nova i freda de voler-nos. La veu de Gemma la vaig deixar molt a prop, quasi sense reverb, perquè sonara a confidència — a algú que et parla fluixet a través del telèfon, no a algú cantant en un escenari.

Hi ha una insistència en la lletra —això de preguntar-li a l'altre quan vindrà, de voler trencar-li la por— que podria sonar a pressió si no es canta bé. Vaig preferir que sonara al que crec que és: no una exigència, sinó unes ganes enormes dites en veu baixa. La cançó no tanca amb un sí; es queda esperant una altra nit més, i a mi eixa honestedat em pareix més bonica que un final feliç d'encàrrec.